Disseny de l'exposició "Trama i Escriptura"

Recentment s'ha inaugurat l'exposició "Trama i Escriptura" de l'artista Margarida Piera Vinent, de la qual n'hem realitzat el disseny per a presentar la seva obra en els espais del Palau LLobera de Solsona.
L'exposició es pot visitar els dissabtes d'11h a 14h i els diumenges i festius, d'11h a 14h, al Carrer dels Dominics, 12 (Plaça del consell comarcal) de Solsona.
A continuació n'expliquem el disseny.

L’exposició “Trama i Escriptura” de l’artista Margarida Piera Vinent, presenta l’obra realitzada mitjançant diverses tècniques de gravat i amb una elaboració mitjançant la qual les traces i els símbols s’entreteixeixen, es tramen, donant-hi una nova dimensió. Es tracta d’un treball delicat, en la matèria i la composició, essent una obra que supera la bidimensionalitat, generant relleus, buits, separacions i ombres que gradualment modulen aquesta progressió cap a un nou caràcter definit en l’espai.

L’exposició es realitza al Palau Llobera de Solsona, actual seu del Consell Comarcal del Solsonès, situada en el seu espai de rebuda,  el pati gòtic, i les dues sales expositives adjacents. La sala Francesca Llobera  i  la Sala Teatre.

Determinades obres volien ser presentades en tota la seva naturalitat, sense proteccions que les atrapessin, en condicionessin o alteressin el seu caràcter sensorial i volumètric. Per tant requerien d’una solució expositiva que aconseguís aquest objectiu, però generant  a la vegada la necessària distància entre l’espectador i l’obra.

Considerant les qualitats materials i de la gènesi de l’obra, ens suggeria que l’element que l’hagués de suportar tingués una materialitat natural, però aspra i imperfecta que es diferenciés de la delicadesa de l’obra, i així, per contrast, la destaqués, aquestes qualitats les vam trobar trobem en els taulons de fusta simplement asserrada. Amb aquest material de base definit, la manera de generar el suport expositiu també ens la descobreix la pròpia obra a exposar, i consisteix en generar una trama. Solució que coincideix també amb la forma senzilla i efectiva que s’utilitza per apilar els taulons per a ser assecats. Per tant aconseguim resoldre el suport expositiu evitant qualsevol expressivitat formal, definint una gran taula, amb la única contundència que representa la senzilla solució d’apilar i arriostrar aquests elements lineals, essent una solució estrictament subordinada a les seves qualitats funcionals, però que a la vegada, per la seva lògica de formació i les  seves qualitats materials, estableix una certa empatia amb l’obra exposada.

L’elecció dels taulons com a material, té l’avantatge que és un material que no és consumit, sinó utilitzat  temporalment, pel propi caràcter efímer de l’exposició,  i que es pot retornar per a ser reutilitzat per al seu ús per al que estava destinat.

Aquest nou suport format per un entramat de taulons, ens permet incorporar de forma molt senzilla, en les seves pròpies juntes uns suports de cartó gris plegat, que faran d’unió entre la gran taula i l’obra a exposar, fent de transició entre la natural imperfecció de la base i l’obra, i permetent que aquesta quedi correctament exposada. L’elecció del cartró gris com a material de suport té a veure amb com ha estat tractada la materialitat del paper en l’obra, establint-hi una certa relació.

Entre l’entramat de taulons hi incorporem unes lluminàries per a cada obra per a definir el caràcter íntim de lectura que demanaven, o en altres casos per a generar unes interessants ombres que interactuaran  amb elles.

El pati gòtic és l’espai més representatiu de l’edifici, molt ben il·luminat a través de la gran claraboia que el cobreix i que l’habilita com a entrada principal de l’edifici.  Pel seu caràcter representatiu i també pels seus condicionants com a espai expositiu, hi situem únicament un peça tramada de llistons que rebrà el visitant amb la presentació de l’exposició, i una representació de l’obra exposada en un escollit  àmbit d’aquest magnífic espai.

En la sala Francesca Llobera, que ja està condicionada com a espai expositiu, identifiquem que l’espai te dos laterals molt diferenciats, una paret de pedra homogènia, i en canvi una altra paret on s’hi acumulen elements tècnics i on s’hi identifiquen les marques d’antigues obertures, convertint-la en una superfície amb masses “accidents” per a exposar-hi les obres, i per tant decidim penjar obra únicament en les parets de pedra on a més a més hi destacaran millor. En el centre de l’espai, hi situem una gran taula de taulons, per exposar en un dels seus costats peces de la sèrie “un espai que és una pàgina”, amb una intencionada disposició que permet la doble visió, ressaltant el caràcter espacial de l’obra, reafirmat per les ombres que  genera sobre si mateixa. A l’altre banda de la taula hi situem els “llibres d’hores”, una sèrie que requereix de ser vista seqüèncialment i amb una noció de conjunt.

En el fons de la sala s’hi projecten els textos relacionats amb l’obra, com si s’imprimissin amb llum sobre la pedra per a mostrar-ne de forma eloqüent la seva materialitat.

En la sala teatre, ens recolzem en les seves característiques per a definir una primera zona amb una taula on s’hi exposen les obres de la sèrie “habitacions”, amb la seva il·luminació individual per reforçar el caràcter introspectiu que evoca l’obra. I en el fons de la sala l’obra s’acomoda en els nínxols que defineixen les antigues obertures en la paret.

Es tracta doncs d’un muntatge expositiu que en la seva definició es nodreix de les qualitats de l’obra exposada, buscant una certa sintonia en una intervenció que queda en un pla subordinat per a destacar-ne l’obra. Essent una intervenció que bé podria participar de la reflexió exposada en el primer paràgraf del text que Pascual Farràs realitzat pel catàleg de l’exposició: “ Hi ha un espai que és una pàgina, no hi ha res però hi cap tot, perquè el buit es dimensiona, creix, es transforma, atret per imatges que són correspondències. “